Cada vegada es coneixen més dades sobre el procés d'hibridació entre neandertals i humans. L'estudi genètic presentat a Nature per Sriram Sankararaman i signat, entre d'altres, pel mateix Svante Pääbo ens acosta amb més detall i concreta quins gens i a quines estructures i funcions afecten les aportacions genètiques dels neandertals.
L'estudi es realitzà amb 846 persones d'origen no africà, 176 procedents de l'Àfrica subsahariana i l'ADN neandertal seqüenciat amb alta qualitat per l'equip de Leipzig. La primera conclusió és que la concentració de l'herència neandertal no es disposa de forma uniforme en tot l'ADN sapiens actual, en realitat hi ha zones on aquesta concentració és més alta.
Dues de les zones genòmiques on es dona una menor presència d'ADN neandertal és en els testicles i les zones del cromosoma X. Aquest dada ha estat relacionada pels investigadors amb el fet que la hibridació es va produir en un moment en què les dues espècies ja es trobaven al límit de la possibilitat de reproducció biològica amb èxit. Les parelles mixtes haurien disposat d'un menor èxit reproductiu.
La producció de queratina relacionada amb la duresa de la pell, de les ungles i dels cabells és un dels llegats neandertals que van traspassar als sapiens i que, suposadament, ens van ajudar a afrontar millor la supervivència en zones fredes. D'altres variants genètiques estan relacionades amb patologies immunes i fins hi tot amb comportaments com al capacitat de deixar de fumar. En aquest punt voldria recordar l'estudi que relacionava l'ADN neandertal amb determinats tipus de diabetis.
La recerca continuarà per perfilar millor la influència neandertal en els sapiens actuals i, els investigadors han iniciat una línia de recerca per a comprovar quines han estat les aportacions de l'ADN denisovà.
